Tornava cap a
casa, amb els auriculars posats, deixant de banda el món i submergida a la
música que sortia per aquests. Era fosc i el camí per on passava estava
vagament il·luminat fent així que els meus ulls s’acostumessin a la gran foscor
de la gran nit, foscor que amaga secrets, misteri, alberga també una mica de
romanticisme, un toc de melancolia servit sobre una copa de terror.
El treball a mitja
jornada a la biblioteca era realment estressant, nens que ploren, adolescents
amb acnè fent treballs, avis amb possible pulmonia llegint el diari, gent
consultant enciclopèdies i la mateixa rutina de sempre. I si, preguntareu que
perquè dic que és estressant, simplement pel fet de que aquesta tranquil·litat
m’ofegava, necessitava sortir, tenir noves experiències. La veritat, amb els
meus vint-i-quatre anys, m’havia aferrat massa de pressa a la rutina, per por
de perdre la vida, i més tard, no poder recuperar-la i que hagués d’haver-me de
quedar a casa dels pares fins als trenta anys i que la meva família, em
reconegués com “ l’Aura, la nena que no va aconseguir res a la seva
vida”. No, impossible. Havia d’aconseguir crear la meva pròpia vida, el meu
destí movent els tres fils fonamentals d’aquesta: l’amor, els diners i la
família.
Tenia fred tot i
que anava bastant abrigada, l’aire era humit i el cel estava bastant omplert de
núvols, agafant un to rosat i lilós bastant bonic encara que no m’hi vaig
fixar, cosa que hauria d’haver fet ja que segurament, no tornaria a tenir mai
més cap altre moment per poder fer-ho.
De sobte, uns
passos van sonar a destemps amb els meus. Volia retrocedir i girar lleument el
cap per veure qui o què m’estava acompanyant cap a casa, a aquelles altes hores
de la nit, tot i que era bastant estúpid imaginar alguna situació conm les de
les pel·lícules de terror.
I per sorpresa
meva, no hi havia ningú; el carrer seguia igual de fosc i solitari. Un sospir
s’escapà dels meus llavis, en motiu d’alleujament, quasi inconscientment i vaig
tornar a posar rumb al meu recorregut diari però vaig topar maldestrament amb
alguna cosa que s’interposà al meu camí. Sens poder mirar què era allò, em van
subjectar dos braços forts i persistents, que no es van afluixar ni un segon i
seguidament, vaig perdre el coneixement.
Somiava. Somiava
que estava a casa de l’àvia Margarett, amb el seu dolç somriure contemplant-me
mentre jo em gronxava infantilment el gronxador que em va fabricar l’avi Joe,
amb dues cordes lligades sobre la branca d’un gran arbre i un tros de fusta ben
posat. Vaig sentir l’olor del magnífic pastís de poma de l’àvia, tan perfecte i
fet amb tant d’amor.. De sobte, deixant de banda el tendre moment de la meva
infància, vaig despertar amb un gran dolor al pit. Em varen colpejar sense cap
mirament ni pietat però el més estrany de tot, éss que únicament hi era jo a
aquella sala.
Era bruta, fosca,
amb insectes de tota mena sorgits d’algun cau entre les rajoles i les milers de
escletxes per les parets.
La meva respiració
es va accelerar en veure que estava lligada amb una cadena bastant rovellada i
gruixuda però al cap i a la fi, em tenia presonera sense deixar-me lliure.
Volia sortir,
presa del pànic vaig sacsejar la cadena en và i finalment, les llàgrimes
d’incomprensibilitat rodaren per les meves pàl·lides galtes mentre ells
observaven immòbils, amb un cert to de satisfacció i felicitat brillant als
seus ulls.
-
Si us plau...
Deixeu-me... Us donaré el que volgueu!
-
El que volem és això
petita... – va respondre un d’ells amb fredor.
El cor va deixar
de bategar per uns instants, allò era de veritat i no volien diners, ni sexe.
Em volien a mi.
No sabia si aquell
acte era per les meves “súpliques”, per a un canvi de vida o una nova
experiència. Aquelles bèsties anomenades persones, feren amb mi tot tipus
d’actes, incloent la més pitjor de les tortures, mentre somreien i es quedaven
fascinats amb la meva sang, impregnant el fred sòl d’aquell espantós lloc i
alimentant abundantment la seva set de venjança o bé, les seves ànsies de sang
innocent. Purs trastornats, als quals se’ls hi escapaven pels ulls les ganes de
tastar el meu sofriment, barrejat amb la meva sang i les meves llàgrimes.
Purs músics
gaudint de la bella serenata del meu pànic tal com un vell luthier, escoltant
el seu últim i perfecte violí per primera vegada.
