martes, 27 de noviembre de 2012

Un canvi de vida radical.


Tornava cap a casa, amb els auriculars posats, deixant de banda el món i submergida a la música que sortia per aquests. Era fosc i el camí per on passava estava vagament il·luminat fent així que els meus ulls s’acostumessin a la gran foscor de la gran nit, foscor que amaga secrets, misteri, alberga també una mica de romanticisme, un toc de melancolia servit sobre una copa de terror.
El treball a mitja jornada a la biblioteca era realment estressant, nens que ploren, adolescents amb acnè fent treballs, avis amb possible pulmonia llegint el diari, gent consultant enciclopèdies i la mateixa rutina de sempre. I si, preguntareu que perquè dic que és estressant, simplement pel fet de que aquesta tranquil·litat m’ofegava, necessitava sortir, tenir noves experiències. La veritat, amb els meus vint-i-quatre anys, m’havia aferrat massa de pressa a la rutina, per por de perdre la vida, i més tard, no poder recuperar-la i que hagués d’haver-me de quedar a casa dels pares fins als trenta anys i que la meva família, em reconegués com “ l’Aura, la nena que no va aconseguir res  a la seva vida”. No, impossible. Havia d’aconseguir crear la meva pròpia vida, el meu destí movent els tres fils fonamentals d’aquesta: l’amor, els diners i la família.
Tenia fred tot i que anava bastant abrigada, l’aire era humit i el cel estava bastant omplert de núvols, agafant un to rosat i lilós bastant bonic encara que no m’hi vaig fixar, cosa que hauria d’haver fet ja que segurament, no tornaria a tenir mai més cap altre moment per poder fer-ho.
De sobte, uns passos van sonar a destemps amb els meus. Volia retrocedir i girar lleument el cap per veure qui o què m’estava acompanyant cap a casa, a aquelles altes hores de la nit, tot i que era bastant estúpid imaginar alguna situació conm les de les pel·lícules de terror.
I per sorpresa meva, no hi havia ningú; el carrer seguia igual de fosc i solitari. Un sospir s’escapà dels meus llavis, en motiu d’alleujament, quasi inconscientment i vaig tornar a posar rumb al meu recorregut diari però vaig topar maldestrament amb alguna cosa que s’interposà al meu camí. Sens poder mirar què era allò, em van subjectar dos braços forts i persistents, que no es van afluixar ni un segon i seguidament, vaig perdre el coneixement.
Somiava. Somiava que estava a casa de l’àvia Margarett, amb el seu dolç somriure contemplant-me mentre jo em gronxava infantilment el gronxador que em va fabricar l’avi Joe, amb dues cordes lligades sobre la branca d’un gran arbre i un tros de fusta ben posat. Vaig sentir l’olor del magnífic pastís de poma de l’àvia, tan perfecte i fet amb tant d’amor.. De sobte, deixant de banda el tendre moment de la meva infància, vaig despertar amb un gran dolor al pit. Em varen colpejar sense cap mirament ni pietat però el més estrany de tot, éss que únicament hi era jo a aquella sala.
Era bruta, fosca, amb insectes de tota mena sorgits d’algun cau entre les rajoles i les milers de escletxes per les parets.
La meva respiració es va accelerar en veure que estava lligada amb una cadena bastant rovellada i gruixuda però al cap i a la fi, em tenia presonera sense deixar-me lliure.
Volia sortir, presa del pànic vaig sacsejar la cadena en và i finalment, les llàgrimes d’incomprensibilitat rodaren per les meves pàl·lides galtes mentre ells observaven immòbils, amb un cert to de satisfacció i felicitat brillant als seus ulls.
-          Si us plau... Deixeu-me... Us donaré el que volgueu!
-          El que volem és això petita... – va respondre un d’ells amb fredor.
El cor va deixar de bategar per uns instants, allò era de veritat i no volien diners, ni sexe. Em volien a mi.
No sabia si aquell acte era per les meves “súpliques”, per a un canvi de vida o una nova experiència. Aquelles bèsties anomenades persones, feren amb mi tot tipus d’actes, incloent la més pitjor de les tortures, mentre somreien i es quedaven fascinats amb la meva sang, impregnant el fred sòl d’aquell espantós lloc i alimentant abundantment la seva set de venjança o bé, les seves ànsies de sang innocent. Purs trastornats, als quals se’ls hi escapaven pels ulls les ganes de tastar el meu sofriment, barrejat amb la meva sang i les meves llàgrimes.
Purs músics gaudint de la bella serenata del meu pànic tal com un vell luthier, escoltant el seu últim i perfecte violí per primera vegada.

Email


Hi Laura!

I’ve got a boyfriend, he’s gorgeous, shy, lovely… He’s absolutely perfect.
I met him on a chat; my friend Sara introduced me to Michael, and I have a lot in common with him.
On the first moment that we started talking, I got on well with him and he also with me. I need your advice.

I’ve met him on 10th of December 2011. He’s from La Rioja . We talk every day but he goes to high school in the afternoons so his schedule is from 16:30 to 22:55 and this means that we don’t have enough time to chat.
I need to see him face to face, hug him and hiss his lips..

I’ve been thinking about it for a long time and I can’t find any solution, the distance between us is too big but our love is infinite.
What do you reckon?

Kisses,

Andrea.

Last summer




Last 22  August I went to my sister’s boyfriend masia. In theory, we should have gone to Seville from 19th to 26th of August but the planes were very expensive.
I went there with my mum, my sister, my sister’s boyfriend, my aunt and my two cousins.
We arrived an the house before lunch.
The first day was very relaxing. Before breakfast, I went to the swimmingpool with my two cousins, Marta and Erik. We stayed there all morning. Before lunch, they ( my two cousins ) and my aunt went to the swimming pool again while I was reading the book “Un hombre con un tenedor en una tierra de sopas”, which was te spanish homework.
At half past 11, we had dinner, then we went to the swimmingpool again and shortly after, we went to sleep.
The other fays were the same, and that was my summer experience.

Un pedacito de mi vida.


17 de febrero, detección.
27 de marzo, operación.
9 de julio, superación.
Hace relativamente poco, le comunicaron a mi madre que lo había superado.
Mi madre, esa dulce mujer que me llevó en su vientre nueve meses. Pese a los problemas que le causé, ella siguió caminando y recorriendo la vida, junto a sus dos hijas.
Lo hizo sola. Es una mujer fuerte, teniendo en cuenta que su vida no ha sido perfecta, supera cualquier adversidad aunque sea a tropezones y con caídas, pero al fin y al cabo,
siempre se levanta.
Maldigo el día en el cual le detectaron esa enfermedad.
Realmente, cuando hablan de ello, piensas que es algo que solo puede ocurrirle a los demás y que jamás podría sucederle a un ser querido. Y solo, solo cuando llega a ocurrir, te percatas de que esa inmunidad no existe, que es ficticia y que todo el mundo puede caer en sus terribles garras.
Yo tenía tan solo nueve primaveras, todavía me quedaba mucho por vivir; jugar, reír, saltar y cualquier pasatiempo a los cuales podría dedicarme en esa etapa de mi vida.
Recuerdo débilmente los detalles pero sé, que era un día semanal por la tarde y que mi hermana mayor me llamó para mostrarme algo en el ordenador.
-¿Andrea, puedes venir por favor? – su tono era un tanto serio pero no le di importancia alguna.
- ¡Voooy! – dije alargando la “o” como si me fuese costoso terminar la palabra.
Me la encontré frente al ordenador, e hizo señas para que me acercara a ella.
-¿Qué quieres? – dije con tono curioso.
- Te voy a enseñar un cuento.
“que te ocurre mamá?”, su título, que aparecía de buenas a primeras en la primera página del documento,  me indicó que eso era algo más que un cuento. La verdad, no pude darme cuenta de su verdadera intención ya que, yo no era capaz de entender su intención.
Ese relato, narraba de un niño de nueve años de edad llamado Pol, el cual tuvo que enfrentarse junto a su madre contra dicho problema.
Mi memoria no es muy buena, por ese motivo, no logro recordar más de ese instante, y me baso en la teoría de que seguramente, sin realmente acabar de afirmarlo, debería de haber entendido el concepto y haberme percatado de la situación que iba a venirse sobre mi familia.
Las terapias fueron duras, la imagen de mi madre con un pañuelo cubriéndole la cabeza no acababa de asimilarse en mi mente. Me era realmente extraño no poder volver a ver su fino y liso cabello cubriéndole los hombros.
Recuerdo cuando por fin lo hizo, y pude ver su cabeza destapada, sin pañuelo. A decir verdad, fue un descuido ya que ella salió de su habitación pensando que llevaba el pañuelo puesto y en realidad no era así.
Mi hermana le llamó kiwi bromeando, lo era sí, pero era el kiwi más bonito de todos; pese a su falta de cabello, ella seguía igual de hermosa.
Su fino pelo brotó nuevamente, creándole unos rizos preciosos de un tono castaño oscuro, semblante al color de la corteza de un gran roble que sobresalta entre el blanco del suelo nevado en invierno.
A día de hoy, creo que le doy más importancia y entiendo mejor, el riesgo que tuvo que superar.
Siendo sincera, me impacta hablar y pensar en ello. Me deja fría y con los ojos a punto de estallar en un mar de saladas lágrimas, como las de los océanos cuando se desahogan en una gran tormenta.
Quizás, esta narración no ha sido la mejor, ni la más larga que he escrito, pero sé que no escasea de sentimiento ya que he podido darme cuenta de que esa gran mujer, fuerte y sencilla, estuvo al borde de la muerte por esa maldita enfermedad llamada cáncer.
Te quiero mamá.